Biografia del cantautor quebequès RAYMOND LÉVESQUE, escrita per Jacinthe Gervais en el marc del curs CTL1902 Catalan 2 (niveau A2), desembre de 2022, a la Université de Montréal
Raymond Lévesque va néixer a Mont-real a prop del parc La Fontaine el 7 d’octubre de 1928 i va morir a la mateixa ciutat el 15 de febrer de 2021. Patriota i artista compromès, no tenia pèls a la llengua. Orgullós de la seva pàtria, va ser un dels primers artistes a militar a favor de la independència del Quebec. Cantautor, monologuista, actor, però també dramaturg, poeta i polemista, va ser un autèntic capdavanter i una figura destacada de la cultura quebequesa.
Fill d’un dels primers editors del Quebec, la seva infància va estar marcada per la tristesa i la malaltia. La seva mare el va iniciar a la música i al piano. Per desgràcia, quan tenia quatre anys i mig, la seva mare va morir. La segona dona del seu pare també va morir molt jove. Tot i això, va començar a compondre les seves primeres melodies als quatre o cinc anys. Va passar la seva joventut entre Mont-real, Quebec i Rimouski, on va viure amb la seva tieta durant la Segona Guerra Mundial.
Als 16 anys va fer els seus primers passos a la vida artística i va cantar en directe a la ràdio de Radio-Canada com a cantautor. Del 1948 al 1953 va cantar en els clubs de Mont-real on va haver d’adaptar les seves cançons a aquell públic nou i diferent del dels recitals. A més, va treballar a la televisió com a actor, presentador i cantautor.
L’any 1954 se’n va anar a viure a París. Hi va conèixer els mítics Brel, Béart, Barbara i Ferrat. Va cantar als cabarets de Saint-Germain-des-Prés, acompanyant-se ell mateix al piano i va trobar el productor de discos Eddie Barclay. París va ser la seva escola, va prendre consciència de la misèria humana i dels problemes polítics. En aquell context de final de la Guerra d’Indoxina, en plena guerra d’Algèria i testimoni directe de la brutalitat policíaca de la qual estaven sent víctimes els magrebins a París, el 1956 va compondre Quand les hommes vivront d’amour, un himne per la pau, una cançó apaivagadora, gairebé meditativa, que parlava de felicitat, de fortuna i que contenia una sàvia que tothom podia entendre. Aquella cançó emblemàtica, transgeneracional i intemporal que ha estat coneguda arreu de la francofonia, va ser interpretada en diverses llengües entre les quals, l’italià, el basc i el català. El 1985 Quan tothom viurà d’amor va ser interpretada per Marina Rossell amb la col·laboració de Lluís Llach. La van gravar i es va reeditar el 1990 i el 1997.
Al cap de cinc anys va tornar al Quebec i va trobar-hi una societat en evolució. La Revolució tranquil·la avançava, el moviment sobiranista creixia. Amb Clémence Desrochers, Jean-Pierre Ferland, André Gagnon, Claude Léveillée i Hervé Brousseau, va cofundar l’agrupament de cantautors Les Bozos. El nom feia honor a una cançó de Felix Leclerc, Bozo, aquell pobre Bozo bojament enamorat, assegut en el seu rai i plorant el seu amor improbable. Aquell projecte va permetre la inauguració de Chez Bozo que va ser una de les primeres boîtes à chansons del Quebec, aquelles petites sales d’espectacles on els joves i els estudiants, s’aplegaven per cantar, passar-s’ho bé i inventar un món nou.
Als anys 60 va col·laborar amb Gilles Vigneault que va donar-li suport en els seus projectes d’escriptura. Va presentar espectacles de monòlegs i mai va tenir gens de vergonya per fer comentaris punyents sobre temes candents de l’actualitat i per parlar de nacionalisme i de socialisme. Li agradava dir que havia estat independentista abans de René Lévesque. Va continuar sent animador i actor en telesèries i telenovel·les de l’època, entre altres, unes obres del dramaturg Marcel Dubé. Era un excel·lent actor.
El 1967, en aquella època del Front d’alliberament del Quebec (FLQ), va crear la cançó Bozo les culottes, una cançó bella, intensa i forta, que va interpretar la bella, intensa i forta Pauline Julien. La cançó descrivia el despertar d’un canadenc-francès, com es deia en aquell temps, enganyat pel seu clergat i per la seva elit, que es va adonar de la seva submissió i que va fer saltar un monument a la memòria dels conqueridors. L’octubre de 1970, al mateix temps que 494 persones més, Pauline Julien va ser detinguda per la policia i empresonada en el moment de la batuda de la Llei de les mesures de guerra.
Al llarg de la seva trajectòria, va mostrar el seu compromís social i la seva lluita per la preservació de la nació quebequesa. El 1975 va dir en una entrevista que tenir una consciència política no era una cosa complicada, només calia no ser indiferent. No va deixar de parlar de la importància de la fraternitat i de la solidaritat per actuar en la vida. Tenia una visió filosòfica i avantguardista de l’ésser humà i de la societat. El 1980, l’any del primer referèndum, va fer una gira pel Quebec malgrat la seva sordesa cada vegada més important. Coneixia l’autèntica sensibilitat popular i com a artista i autor popular era conscient del seu paper social.
Al cap d’uns anys, ja s’havia tornat sord del tot, i l’any 1986 va abandonar els escenaris definitivament. Llavors es va consagrar exclusivament a l’escriptura. Cal imaginar-se’l cada matí al piano, sord, tocant i cantant. El seu discurs va ser cada cop indignat. Va seguir denunciant l’explotació dels treballadors i la industrialització salvatge. Va apel·lar a l’acció, a la supervivència, a la resistència. Va sortir al carrer a manifestar-se amb la gent.
El 2005, deu anys després del segon referèndum, va rebutjar el Premi del Governador general del Canadà de les arts i de l’escena per convicció política. Era una qüestió d’honor i de dignitat. Va denunciar les accions del govern canadenc al moment de la crisi d’octubre i els seus gests per robar el referèndum quebequès de 1995. Va indignar-se amb les paraules de la governadora general del Canadà, Michaëlle Jean, quan va fer el seu discurs d’investidura com a governadora. Ella va parlar d’un sol poble canadenc i així negar l’existència dels dos pobles canadencs i renegar el poble quebequès. A conseqüència d’aquell esdeveniment, una organització quebequesa va posar en peu una campanya pública per col·lectar els 15 000 dòlars corresponents a la beca del premi i li van remetre. El mateix any 2005 va rebre el Bene Merenti pel refús del Premi del Canadà.
El 1980 va rebre el premi Félix Hommage i va ser nomenat Patriote de l’année. El 1997 va rebre la Médaille d’honneur de l’Assemblée nationale i el títol de Chevalier de l’Ordre national du Québec. El 2011 van inaugurar la Biblioteca Raymond-Lévesque a Longueuil on havia viscut trenta anys. Raymond Lévesque va aprofitar l’avinentesa per a declarar: “El Quebec serà lliure abans que aquesta biblioteca desaparegui.”
La seva obra és colossal i diversa amb unes cinc-centes cançons, set reculls de poemes, dues obres de teatre, una cinquantena de revistes satíriques, un recull de cartes imaginàries humorístiques, tres narracions, una novel·la i una autobiografia coescrita amb Céline Arsenault, la seva parella. Les seves cançons van ser interpretades pels grans, de Barbara a Pauline Julien, Cora Vaucaire, Marina Rossell, Eddie Constantine, Gilles Vigneault, Félix Leclerc, Robert Charlebois entre altres, i més recentment per Loco Locass, Luce Dufault, Roger Mas (2019) i Marie-Pierre Arthur.
Se’l considera com un dels capdavanters del fenomen dels cantautors quebequesos. Va participar durant més de cinquanta anys a la vida cultural del Quebec i a la seva progressió independentista. Els seus temes eren l’antimilitarisme, els falsos valors de la societat, la importància del compromís social. El seu principal objectiu va ser de mantenir vives la llengua i la cultura quebequesa enfront de la dominació anglesa i de l’assimilació. Va servir amb dignitat i fidelitat el Quebec. Va ser un home modest, tendre, sincer, autèntic i lliure. Es considerava ell mateix un més, com els altres, un treballador al servei de la cançó, de la poesia.
