El jove Jordi també va endinsar-se en el coneixement de la cultura catalana gràcies a un mestre indiscutible: el seu oncle, l’arquitecte Lluís Bonet i Garí. Efectivament, la casa de l’oncle Lluís va convertir-se en una de les precioses llars on, de manera clandestina, es continuava cultivant la història, la llengua i la cultura catalana. Sens dubte, l’obra dels grans poetes Joan Maragall i Jacint Verdaguer, entre altres, formaven part de l’univers cultural de la família Bonet.
Més enllà de la seva obra periodística (més de 450 articles, discursos, pròlegs, etc.) i les traduccions d’autors com Ruskin, Schopenhauer, Carlyle, Nietzsche i Novalis, Joan Maragall (1860-1911) destaca sobretot per ser un dels principals poetes de la literatura catalana. És el principal representant del moviment modernista. Maragall es distancia del romanticisme de l’època precedent (la Renaixença catalana) i defensa l’espontaneïtat i la recerca de la simplicitat fins a arribar a desenvolupar la seva pròpia «teoria de la paraula viva», la qual aconsegueix un gran èxit. Evitant tota mena de grandiloqüència, desenvolupa un estil natural basat en la seva pròpia experiència. S’aproxima al llenguatge col·loquial mentre es distancia dels límits formals. D’aquesta manera, s’acaba convertint en un dels grans representants del vitalisme, oposat al simbolisme, el qual havia reduït la dimensió social de la poesia. A més a més, Maragall fa servir la seva creació literària (els seus poemes, evidentment, però també la composició de cants, himnes i cançons) com a instrument per dinamitzar la comunitat i contribuir així al desenvolupament del projecte polític del catalanisme.
Maragall va publicar el poema Soleiada a la revista Pèl & Ploma l’any 1900. El diari gironí El Autonomista, al seu torn, el va publicar el 1904 com a poema de Nadal. Segons Glòria Casals, professora de la Universitat de Barcelona i especialitzada en Maragall, Soleiada ofereix dues lectures, una profana i l’altra religiosa: «la primera ens parlaria de la concepció i el naixement del fill del sol; la segona, tal com revela el to profètic de l’últim vers, es referiria a la concepció i al naixement de Jesús».
Soleiada
En una casa de pagès hi havia
una donzella que tenia
els disset anys d’amor, i era tan bella,
que la gent d’aquell vol
deien: “És una noia com un sol”.
Ella prou la sabia
la parentela que amb el sol tenia:
que cada matinada
per la finestra, a sol ixent badada,
l’astre de foc i ambre
li entrava de ple a ple dintre la cambra,
i ella nua, amb delícia,
s’abandonava a la fulgent carícia.
De tant donar-se a aquestes dolces manyes
va ficar-se-li el sol a les entranyes,
i ben prompte sentia
una ardència dins d’ella que es movia.
“Adéu, la casa meva i els que hi són:
jo prenyada de llum me’n vaig pel món.”
De tots abandonada,
va començar a rodar per l’encontrada.
Estava alegre com l’aucell que vola,
cantava tota sola,
cantava: “Só l’albada
que duc el sol a dins i en só rosada.
Els cabells me rossegen,
els ulls me guspiregen,
els llavis me rubiegen,
en les galtes i el front tinc el color
i al pit la gran cremor:
tot jo só claror contra claror”.
La gent que la sentia
s’aturava admirada i la seguia:
la seguia pel pla i per la muntanya
per sentir-li cantar la cançó estranya
que l’anava embellint de mica en mica.
Quan ella va sentir-se prou bonica,
va dir: “M’ha arribat l’hora”;
va parar de cantar, i allà a la vora
entrava a una barraca que hi havia.
La gent que a l’entorn era
sols veia un resplendor i sols sentia
el gemec poderós de la partera.
De sobte, les clivelles
del tancat van lluir igual que estrelles.
De seguit s’aixecà gran foguerada,
tot la gent fugia esparverada,
i en la gran soletat només restava
un nin igual que el sol, que caminava
i deia tot pujant amunt la serra:
“Jo vinc per acostar el cel a la terra…”.
JOAN MARAGALL
Les disperses. Poesies originals i traduccions de Goethe, 1904
Coup de soleil, la traducció francesa de Pierre Pages i Albert Camus, es va publicar a la revista Le Cheval de Troie, núm. 2-3, agost-setembre de 1947.
L’Homme Soleil (L’Home Sol) és una obra emblemàtica de Jordi Bonet, esculpida amb ceràmica per primera vegada entre el 1973 i el 1975. Després de la mort de l’artista l’any 1979, el fundador del Cirque du Soleil, Guy Laliberté, va començar el projecte d’elaborar altres edicions d’aquesta obra amb la col·laboració d’Huguette Bouchard-Bonet, l’esposa de Jordi Bonet.
Guy Laliberté va obsequiar la ciutat de Montreal amb una versió de L’Homme Soleil de bronze, motiu pel qual avui en dia aquesta obra forma part de la xarxa d’art públic de Montreal, instal·lada davant de la Maison de la Culture Ahuntsic-Cartierville.
Es va concedir una altra versió d’alumini a la Succession Jordi Bonet, la qual es va poder admirar del 4 de desembre de 2019 al 12 de març de 2020 al Centre de les arts i les ciències de la Universitat de Montreal.
«L’Homme Soleil és un mural de baix relleu compost per motius abstractes, de diferents textures i imatges figuratives, entre les quals vuit sols radiants envolten una figura humana. L’obra, de ceràmica, va ser creada entre el 1973 i el 1975. S’hauria d’haver elaborat una edició de vuit exemplars de bronze, però la mort de l’artista quebequès d’origen català ho va impedir. Guy Laliberté, fundador de Lune Rouge, va adquirir les peces de ceràmica originals i es va disposar a completar el projecte a partir de 2008 amb la col·laboració d’Huguette Bouchard-Bonet, l’esposa de l’artista. L’Atelier du Bronze es va encarregar de la realització del mural.» Comunicat de premsa de l’Ajuntament de Montreal, 21 de setembre de 2017