L’any 1971 es va inaugurar el Grand Théâtre de Quebec amb la presència de l’elit política i cultural de la ciutat. El mural de l’escultor Jordi Bonet cobria tres parets. L’endemà de la inauguració va esclatar la polèmica. Una frase del poeta Claude Péloquin, que havia gravat al mural acceptant la invitació de Jordi Bonet, va ser objecte de provocació i escàndol: «No esteu tips de morir, colla d’idiotes? Ja n’hi ha prou!». Roger Lemelin, autor de la novel·la Les Plouffe, es va indignar. La frase de Péloquin li semblava vulgar, indigna d’un centre de cultura. Volia que la retiressin. Així doncs, va fer una crida a la població i va recopilar una petició de més de 8.000 noms, que va entregar al ministre d’Afers Culturals. D’aquí en va sorgir un debat sobre la llibertat artística que va encendre tot el Quebec.
Aquí veiem un extracte de la resposta oficial que Jordi Bonet va donar en una roda de premsa davant del mural l’any 1971, en la qual reivindicava, entre altres, la llibertat d’expressió i l’orgull per la llengua, tant el francès parlat al Quebec en contraposició amb el de París com el català davant de Madrid:
Això ens afecta a tots, estimats conciutadans:
«No esteu farts de morir, colla d’idiotes? Ja n’hi ha prou!», les paraules del poeta Claude Péloquin, gravades a la paret del Grand Théâtre, són un crit d’amor cap al món. […]
Ha arribat l’hora d’entendre que no va ser un montrealès qui va venir a Quebec a gravar els seus pensaments, sinó simplement un poeta. Ha arribat l’hora d’entendre que les primeres paraules d’aquesta frase, referint-se a VOSALTRES, no es dirigeixen als quebequesos, més que als estatunidencs o a altres nacionalitats, sinó a l’Home. Aquí hem creat poesia i art per els homes de tot arreu. […]
Que consti que no va haver-hi escopits. Claude Péloquin no s’expressava de manera vulgar. La gent deia el contrari perquè tenia un complexe colonial, perquè no parlava de la mateixa manera que a la capital francesa, París. I, sense adonar-nos-en, estàvem insultant a tots els quebequesos. Pel que fa a la llengua, com en tot, hi veiem diferents classes: la classe alta i la classe popular. La classe alta sempre ha considerat la llengua del poble com a vulgar. Es tracta del petit racisme intel·lectual inconscient que patim.
He vist canadencs francòfons torbats a París, tal com també he vist catalans –i jo soc un d’ells-, torbats i avergonyits a Madrid a causa del seu accent [en castellà] i de la seva llengua [el català]. Però aquí és precisament on es troba la vergonya: la vergonya la veiem quan ens avergonyim. La vulgaritat la veiem en la servitud.
No s’ha de privar mai un poble de l’orgull de la seva llengua. Un poble és lliure, per sobre de tot, si té la llibertat d’expressar-se. I la llibertat d’expressió comença per ser lliures per utilitzar les nostres pròpies paraules. Cal que tots entenguem que el Quebec és prou bonic i gran per a parlar al món en la seva llengua, amb el seu accent i el seu vocabulari. Cal deixar d’alimentar els nostres ulls només amb por. En resposta a tota violència que els homes fan servir per matar i també per deixar morir, caldria cridar a tot arreu que l’Home ja no ha de morir. […]
Com que ja és massa tard per desfer-me de les desenes de tones de ciment, escampant-les pels cinc continents de la terra, accepteu que us digui altra vegada, en nom de Péloquin i en nom meu, aquestes paraules de bojos: «No esteu farts de morir, colla d’idiotes? Ja n’hi ha prou!». Cal que les repetiu a tot arreu, perquè van per tothom.
Jordi Bonet a la roda de premsa sobre la polèmica del Grand Théâtre, 1971
